Objectius i metodologia

Objectius 

L’objectiu principal d’aquest cens hivernal és determinar de la forma més acurada possible la població hivernal de les espècies d’ocells associats a les localitats censades. D’aquestes espècies no es demanen sovint dades addicionals de l’estil de classes d’edat o proporcions de sexes excepte en casos especials com alguns censos coordinats de corbmarí gros on s’ha fet un mostreig d’edats dels exemplars. Les dades recollides al camp són essencialment numèriques i s’associen al lloc on s’efectua el cens. La precisió dels resultats ve relacionada amb la tipologia de cens efectuat (taula 1), si bé sempre s’han d’entendre els resultats com a estimacions mínimes de les poblacions presents a les zones censades. 

A més del cens absolut en algun cas com el dels corbmarins grossos (Phalacrocorax carbo) interessa conèixer l'estrtuctura de clases d'edat dels exemplars presents

Un segon objectiu és l’obtenció de tendències a llarg termini per a aquestes espècies aquàtiques. Tot i que d’algunes espècies es recullen dades absolutes (nombre d’exemplars observats durant el dia de cens a la localitat seleccionada), en d’altres, a causa de les particularitats de l’espècie (amagadissa, pelàgica...), de l’hàbitat (canyissars densos, mar obert) o de la poca representativitat de les localitats censades sobre el total de l’àrea de distribució de l’espècie, les dades obtingudes tenen un valor relatiu com a estimació poblacional. En aquests casos, aquests valors poden resultar útils per a la comparació interanual entre àrees tenint en compte la intensitat de mostratge i la seva cobertura.

També es generen informacions d'interès com ara les lligades a la distribució de les espècies censades en ajocadors i que donen idea de la distribució de les espècies al territori i a l'hivern.

 

Distribució dels dormidors de corbmarí gros (Phalacrocorax carbo) a Catalunya el gener de 2013 amb informació generada a partir dels resultats del cens hivernal.

Metodologia 

Àrea d’estudi 

Els censos d’ocells aquàtics es reparteixen per tot el territori amb l’objectiu de cobrir de manera exhaustiva les principals zones humides i masses d’aigua de gran entitat i/o particular interès per als ocells aquàtics. Només àrees interiors sense importants masses d’aigua com ara el Priorat, la Conca de Barberà i zones properes no quedaren cobertes al cens. Per tant, aquests censos presenten una alta representativitat quant a les espècies més gregàries i estrictament aquàtiques. Altres que es poden distribuir també per espais agrícoles com ara fredelugues o torlits, així com les lligades als rius (no necessàriament principals) presenten nombres representatius únicament de les àrees censades, si bé el conjunt de dades fornides pel cens representen un conjunt únic, de referència obligada per a la gestió de la fauna a Catalunya durant la temporada hivernal i molt útils en l’estimació de les seves poblacions i en l’avaluació de les seves tendències temporals. 

Nombre de localitats mostrejades per comarca en el cens hivernal de gener de 2010.

Espècies mostrejades 

Tradicionalment les espècies censades han estat els ànecs i similars, i els limícoles. Tot i així, sovint també s’han comptabilitzat els ardeids, els corbs marins i, segons on, els làrids (e.g.Tellería 1987). No obstant això, en els darrers 20 anys s’ha anat mirant d’incorporar altres grups també d’ocells aquàtics o lligats al medi aquàtic. Aquest és fins i tot el cas d’espècies no estrictament aquàtiques però presents a les zones de cens, com ara rapinyaires diürns (i secundàriament nocturns). D’acord amb el grup que es considera, els resultats són més acurats i representatius del valor total absolut. En altres, el que s’obté és un valor relatiu, útil per a comparacions interanuals aplicant la mateixa metodologia (Taula 1).

 

Taula 1 Families i espècies censades durant el cens hivernal d’ocells aquàtics i marins de gener a Catalunya. 

Determinació de l’horari i les dates de realització dels censos 

Els censos es realitzen les dues primeres desenes de gener, normalment entre el 10 i el 20,  atenent als ritmes migratoris dels ocells que vénen a hivernar a l’Europa meridional, ja que és en aquest període quan la mobilitat associada als desplaçaments migratoris hivernals és menor. 

La relativa manca de bescanvi entre les localitats triades per a la hivernada per les diferents espècies durant aquest període facilita a priori la minimització d’errors de recompte associats a eventuals repeticions d’estocs d’ocells que en altres moments podrien desplaçar-se entre localitats en lapses molt curts de temps. En aquest sentit, evitar o controlar el bescanvi d’exemplars i estocs entre localitats properes al llarg del dia és bàsic als efectes d’efectuar el recompte en el moment de mínim moviment i màxima agregació, el qual depèn de les característiques del comportament de cadascuna de les espècies. Això s’aconsegueix amb una màxima simultaneïtat en els recomptes, si més no de les localitats properes, i amb la coordinació entre equips de cens dins una mateixa àrea, anotant fluxos i comentant, sovint en directe via telefònica o amb ràdio, els recomptes de les diferents zones per tal d’evitar errors.

 
Metodologia de camp 

En general, els resultats obtinguts pel cens hivernal d’ocells aquàtics són de caràcter absolut i s’obtenen o bé per un mètode de recompte directe i ‘escombrat’ de les zones assignades o bé per recompte d’exemplars en dormidors, cas dels corbs marins, de la majoria d’ardeids o de les gavines. El fet que s’empri un o altre sistema ve relacionat amb la facilitat i exactitud del recompte, tant per les característiques de l’espècie com per les del lloc a censar. En casos particulars com ara la gavina riallera al delta de l’Ebre, que s’aplega en dormidors però que són extraordinàriament amplis en extensió i nombre d’exemplars, fins al moment s’ha emprat un sistema basat en la seva detecció diürna en arrossars mitjançant un cens coordinat que requereix d’un gran esforç humà i material. 

 
Els materials necessaris per al cens d’ocells aquàtics són senzills i comprenen el material òptic imprescindible (prismàtics i molt sovint telescopi), a la vegada que la cartografia del lloc a censar i el material per prendre notes, sigui manual o electrònic (enregistradors de veu, útils per a grans censos com alguns dormidors de gavines on els animals arriben en grans lots i molt freqüentment). Conegudes unes mínimes habilitats d’identificació de les espècies, altres estris com un GPS o un comptador manual poden facilitar la tasca que habitualment es realitza en grups d’un mínim de dues persones que fan torns: l’una mirant i l’altra anotant les dades recollides. 

Els mètodes de cens són diversos i depenen de molts factors com ara del tipus d’espècie en concret , l’extensió del lloc, la seva accessibilitat, la disponibilitat de llocs per poder veure millor els ocells, el temps disponible per fer el cens i la climatologia i, finalment, el volum de personal disponible. Així, per exemple, zones com el delta de l’Ebre requereixen d’entre una i dues setmanes per completar el cens i s’hi ha d’aplicar metodologies especials segons les espècies. D’altres àrees menors es poden fer en poques hores i per un grup reduït, a vegades constituït per un sol observador. 

El coneixement previ de la zona a censar és essencial atesa la necessària minimització dels errors associats al recompte i és per això que a Catalunya es compta amb un seguit de coordinadores i coordinadors locals ben coneixedors de la manera més eficient de detectar les poblacions d’ocells d’una determinada localitat.